Antologia de la postguerra

Gall que cimeges en la torre més alta, heus-me aquí en la partió de la nit i l'aurora. En la nit del temps crida sempre el teu cant. Temps difunt, temps difunt, et veig com un riu allargant-se en la fosca. De la terra sóc hoste inexpert, sempre en exili, dintre meu, mirant les aigües entre murs de la ciutat abandonada. Gall que cimeges en la nit, gall salvatge endinsat en la boscúria espessa -qui no es mou de la ribera trista, contemplant el pas feixuc de l'aigua morta, mai no et veurà ni sentirà el teu crit. Però el bon caçador que es lleva a l'hora greu entre la nit i l'alba, sent la crida en el bosc, ple de secretes aigües vives, i pren el camí que duu cap a la veu intacta. Penell tocat per l'aurora, al cim de tot de la flama, pausadament gira el gall. VINYOLI, Joan: El callat (1954) Poema extret de: < http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=GALL&poeta=Vinyoli%20i%20Pladevall,%20Joan >

“ A l’hora del record seràs, València, una ardent mida d’obres i raó. Trobarem que si ens queda una cançó en ella et sorprendrà nostra insistència. Potser també la més tibant ciència, aquella d’acomplir-te amb passió, vindrà a nosaltres, regne de saó, per aclamar ta dolça transcendència. O sentirem per fi que ni la mort no aturarà les nostres mans antigues, avesades a esforç, a presentalles. Llavors! Quan vença l’hora del conhort! Quina prova de pes en les espigues i quin amor segur hi haurà a les dalles! “ FUSTER, Joan: Terra en la boca (1953) Poema extret de: < https://losversosdedavid.wordpress.com/2013/08/09/cinc-invocacions-2/ >

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m'aturen, astuts. I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts? Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany. FOIX, Josep Vicenç: Sol i de dol (1947). Poema extret de: < https://lletra.uoc.edu/especials/folch/foix.htm >

Jo porto dintre meu per fer-me companyia la solitud només. La solitud immensa de l'estimar infinit que voldria ésser terra, aire i sol, mar i estrella, perquè fossis més meu, perquè jo fos més teva. LAVERONI, Rosa: Cinc poemes desolats (1956). Poema extret de: < http://magpoesia.mallorcaweb.com/poemessolts2/leveroni.html >

XIX Celeste mur, i els blaus cavalls del vent corrent el camp enfora, sense ira! Maduren pau els fruits coent-se i gira noble amb la terra el feble pensament. Déu lliga amb foc l’amant incoherent, cobreix amb fronda el perseguit que es mira nu a la font, i escolta el qui sospira pur de res dit desesperadament. Déu, és això; i tinc casa i plenitud. Més, però, Et plac fidel a la tempesta que no pas dolç, quan has encès l’estiu, al Teu repòs. No és de dons que viu la vida en mi, ans sempre de la resta del que llençà la meva joventut. XXVI No ho diria en va, perquè hi ha el dolor, que és orgullós: és només per al joiós que la vida fa el seu ple. Cal fer pura a tot o re la jugada, com si ho fos: qui no mori d’amorós, l’amor no el prendrà a mercè. Més que el pensament, profunds són els ulls, si el pit ens brunz del que han vist, amb glòria igual, i estimem, Pare! aquest dolç nostre regne terrenal com uns prínceps entre molts. RIBA, Carles: Salvatge cor (1952)...

Si fossin el meu fat les terres estrangeres, m’agradaria fer-me vell en un país on es filtrés la llum, grisa i groga, en somrís, i hi hagués prades amb ulls d’aigua i amb voreres guarnides d’arços, d’oms i de pereres; viure quiet, no mai assenyalat, en una nació de bones gents plegades, com cor vora de cor ciutat vora ciutat, i carrers i fanals avançant per les prades. I cel i núvol, manyacs o cruels, restarien captius en canals d’aigua trèmula, tota desig d’emmirallar els estels. M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures o del bell arbre japonès quan treu la flor, on l’infant i l’obrer no fessin mai tristesa, on veiéssiu uns dintres de casa aquilotats de pipes, de parlades i d’hospitalitats, amb flors ardents, magnífica sorpresa, fins en els dies més gebrats. I tot sovint, vora un portal d’església, hi hauria, acolorit, un mercat de renom, amb botí de la mar, amb presents de la terra, amb molt de tot per a...

M'aclame a tu, mare de terra sola. Arrape els teus genolls amb ungles brutes. Invoque un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança. Mentre el gran foc o la ferocitat segueix camins, segueix foscos camins, m'agafe a tu, os que més estimava i cante el jorn del matí il·limitat. El clar camí, el pregon idioma un alfabet fosforescent de pedres, un alfabet sempre amb la clau al pany, el net destí, la sendera de llum, sempre, a la nit, il·luminant, enterc, un bell futur, una augusta contrada! Seràs el rent que fa pujar el pa, seràs el solc i seràs la collita, seràs la fe i la medalla oculta, seràs l'amor i la ferocitat. Seràs la clau que obre tots els panys, seràs la llum, la llum il·limitada, seràs confí on l'aurora comença, seràs forment, escala il·luminada! Seràs l'ocell i seràs la bandera, l'himne fecund del retorn de la pàtria, tros esquinçat de l'emblema que puja. Jo pujaré piament els graons i en arribar al terme entonaré el prec dels béns ...

Una nit de lluna plen a tramuntàrem la carena lentament, sense dir re. Si la lluna feia el ple també el féu la nostra pena. L'estimada m'acompanya de pell bruna i aire greu (com una marededeu que han trobat a la muntanya). Perquè ens perdoni la guerra, que l'ensagna, que l'esguerra, abans de passar la ratlla, m'ajec i beso la terra i l'acarono amb l'espatlla. A Catalunya deixí el dia de ma partida mitja vida condormida; l'altra meitat vingué amb mi per no deixar-me sens vida. Avui en terres de França i demà més lluny potser, no em moriré d'enyorança ans d'enyorança viuré. En ma terra del Vallès tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès, cinc quarteres massa terra. "Com el Vallès no hi ha res". Que els pins cenyeixin la cala, l'ermita dalt del pujol; i a la platja un tenderol que bategui com una ala. Una esperança desfeta, una recança infinita. I una pàtria tan petita que la somio completa. QUART, Pere: Saló de tardor (...

Havies d’haver fet una altra fi;   et mereixies, hipòcrita, un mur a   un altre clos. La teva dictadura,   la teva puta vida d’assassí, quin incendi de sang! Podrit botxí, prou t’havia d’haver estovat la dura fosca dels pobles, donat a tortura, penjat d’un arbre al fons d’algun camí. Rata de la més mala delinqüència, t’esqueia una altra mort amb violència, la fi de tants des d’aquell juliol. Però l’has feta de tirà espanyol, sol i hivernat, gargall de la ciència i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!- Glòria del bunyol, ha mort el dictador més vell d’Europa. Una abraçada, amor, i alcem la copa! BROSSA, Joan: La Declaració Universal i la poesia (1975). Poema extret de: < www.amnistiacatalunya.org/edu/2/dudh/dudh-j.brossa2.html >

Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo. Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo. Una tal lliçó hem hagut d'entendre el meu poble i jo. La mateixa sort ens uní per sempre: el meu poble i jo. Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo. Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo. Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo. Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo. Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo. ESPRIU, Salvador: El meu poble i jo (1968). Poema extret de: < http://www.versos.cat/poema/4262/el-meu-poble-i-jo >