Passa al contingut principal

Joan Brossa: Final


Havies d’haver fet una altra fi; 
et mereixies, hipòcrita, un mur a 
un altre clos. La teva dictadura, 
la teva puta vida d’assassí,

quin incendi de sang! Podrit botxí,
prou t’havia d’haver estovat la dura
fosca dels pobles, donat a tortura,
penjat d’un arbre al fons d’algun camí.

Rata de la més mala delinqüència,
t’esqueia una altra mort amb violència,
la fi de tants des d’aquell juliol.

Però l’has feta de tirà espanyol,
sol i hivernat, gargall de la ciència
i amb tuf de sang i merda. Sa Excremència!-

Glòria del bunyol,
ha mort el dictador més vell d’Europa.
Una abraçada, amor, i alcem la copa!

BROSSA, Joan: La Declaració Universal i la poesia (1975).

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Joan Vinyoli: Gall

Gall que cimeges en la torre més alta, heus-me aquí en la partió de la nit i l'aurora. En la nit del temps crida sempre el teu cant. Temps difunt, temps difunt, et veig com un riu allargant-se en la fosca. De la terra sóc hoste inexpert, sempre en exili, dintre meu, mirant les aigües entre murs de la ciutat abandonada. Gall que cimeges en la nit, gall salvatge endinsat en la boscúria espessa -qui no es mou de la ribera trista, contemplant el pas feixuc de l'aigua morta, mai no et veurà ni sentirà el teu crit. Però el bon caçador que es lleva a l'hora greu entre la nit i l'alba, sent la crida en el bosc, ple de secretes aigües vives, i pren el camí que duu cap a la veu intacta. Penell tocat per l'aurora, al cim de tot de la flama, pausadament gira el gall. VINYOLI, Joan: El callat (1954) Poema extret de: < http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=GALL&poeta=Vinyoli%20i%20Pladevall,%20Joan >
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Vicent Andrés Estellés: M'aclame a tu

M'aclame a tu, mare de terra sola. Arrape els teus genolls amb ungles brutes. Invoque un nom o secreta consigna, mare de pols, segrestada esperança. Mentre el gran foc o la ferocitat segueix camins, segueix foscos camins, m'agafe a tu, os que més estimava i cante el jorn del matí il·limitat. El clar camí, el pregon idioma un alfabet fosforescent de pedres, un alfabet sempre amb la clau al pany, el net destí, la sendera de llum, sempre, a la nit, il·luminant, enterc, un bell futur, una augusta contrada! Seràs el rent que fa pujar el pa, seràs el solc i seràs la collita, seràs la fe i la medalla oculta, seràs l'amor i la ferocitat. Seràs la clau que obre tots els panys, seràs la llum, la llum il·limitada, seràs confí on l'aurora comença, seràs forment, escala il·luminada! Seràs l'ocell i seràs la bandera, l'himne fecund del retorn de la pàtria, tros esquinçat de l'emblema que puja. Jo pujaré piament els graons i en arribar al terme entonaré el prec dels béns ...
Publica un comentari a l'entrada
Més informació

Salvador Espriu: El meu poble i jo

Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo. Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo. Una tal lliçó hem hagut d'entendre el meu poble i jo. La mateixa sort ens uní per sempre: el meu poble i jo. Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo. Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo. Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo. Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo. Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo. ESPRIU, Salvador: El meu poble i jo (1968). Poema extret de: < http://www.versos.cat/poema/4262/el-meu-poble-i-jo >
Publica un comentari a l'entrada
Més informació