Antologia de la postguerra

Josep Carner, Blai, Rosselló, Salvador Espriu per valedor, potser algun altre... doneu-me un toc en el meu vers, poseu-hi foc i un dring divers de com solia. Darrerament, quan he cantat, un vent molt àcid m'ha rondat ben a la vora i m'ha dreçat tot el cabell mentre els meus ulls veien vermell: la boca en cendra. Ara no vull sinó fugir que ja pressento aquell coixí on he d'asseure'm! Vull caminar, vull admirar, que el món és ple i un Déu hi ha. Que pugui valdre'm! L'esquena dreta i tant-se-val: vull la vellor passar per alt. Tot el que em resta ho posaré dins un farcell petit; només el record d'ell al bastó em pesi. És folla, riu, dirà la gent. I tu estaràs, Carles, content, que així em volies. Demano un toc, demano un dring, només pensant en tu ja els tinc: ja sóc una altra. Taral·lejant i follejant donaré encara mes d'un cant al sol i a l'alba. El meu poeta m'ha valgu...

Gall que cimeges en la torre més alta, heus-me aquí en la partió de la nit i l'aurora. En la nit del temps crida sempre el teu cant. Temps difunt, temps difunt, et veig com un riu allargant-se en la fosca. De la terra sóc hoste inexpert, sempre en exili, dintre meu, mirant les aigües entre murs de la ciutat abandonada. Gall que cimeges en la nit, gall salvatge endinsat en la boscúria espessa -qui no es mou de la ribera trista, contemplant el pas feixuc de l'aigua morta, mai no et veurà ni sentirà el teu crit. Però el bon caçador que es lleva a l'hora greu entre la nit i l'alba, sent la crida en el bosc, ple de secretes aigües vives, i pren el camí que duu cap a la veu intacta. Penell tocat per l'aurora, al cim de tot de la flama, pausadament gira el gall. VINYOLI, Joan: El callat (1954) Poema extret de: < http://www.poesia.cat/tus_poemas/1_ver_poemas_por_listado_titulo.php?IDregistre=GALL&poeta=Vinyoli%20i%20Pladevall,%20Joan >

“ A l’hora del record seràs, València, una ardent mida d’obres i raó. Trobarem que si ens queda una cançó en ella et sorprendrà nostra insistència. Potser també la més tibant ciència, aquella d’acomplir-te amb passió, vindrà a nosaltres, regne de saó, per aclamar ta dolça transcendència. O sentirem per fi que ni la mort no aturarà les nostres mans antigues, avesades a esforç, a presentalles. Llavors! Quan vença l’hora del conhort! Quina prova de pes en les espigues i quin amor segur hi haurà a les dalles! “ FUSTER, Joan: Terra en la boca (1953) Poema extret de: < https://losversosdedavid.wordpress.com/2013/08/09/cinc-invocacions-2/ >

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella, em veig sovint per fosques solituds, En prats ignots i munts de llicorella I gorgs pregons que m'aturen, astuts. I dic: On só? Per quina terra vella, -Per quin cel mort-, o pasturatges muts, Deleges foll? Vers quina meravella D'astre ignorat m'adreç passos retuts? Sol, sóc etern. M'és present el paisatge De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany: Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany O en tuc de neu, jo retrob el paratge On ja vaguí, i, de Déu, el parany Per heure'm tot. O del diable engany. FOIX, Josep Vicenç: Sol i de dol (1947). Poema extret de: < https://lletra.uoc.edu/especials/folch/foix.htm >